Avui fa 40 anys...

Avui fa 40 anys vaig publicar en castellà l'article que reprodueixo a continuació "JO, M’ABSTINC” (Ajoblanco 23, juny de 1977), amb motiu de les primeres eleccions democràtiques que van tenir lloc després de la mort del dictador Francisco Franco.

El 15 de juny de 1977 va ser la primera vegada que es podia votar lliurement a Espanya després d'una dura dictadura de 40 anys. Al carrer es lluitava per la recuperació de les llibertats i per un nou model de societat, però ja s'albiraven els pactes entre els diferents partits i sindicats (a excepció de la CNT) que anaven a provocar la desmobilització de la gent i que anava a convertir la Transició a un neo-franquisme amb aparença democràtica. Com en realitat va succeir.

En aquest article vaig exposar les raons de la meva abstenció. Bàsicament, que les conquestes socials sempre s'han aconseguit al carrer i que els partits d'esquerra (PSOE i PCE) ja començaven a desmobilitzar la gent per ser acceptats pels poders fàctics com partits "responsables", a canvi de renunciar a qualsevol transformació profunda de la societat. Vaig fer una crítica als partits que es deien d'esquerres (PSOE i PCE), en nom de la gent del carrer que lluitava per aconseguir una profunda transformació social.

Mig milió de pessetes cada deu dies costa als partits polítics llogar cinquanta tanques publicitàries. Almenys això ens va dir un membre de l'executiva d'un partit socialista català. Mig milió de pessetes, petit reflex de tot el muntatge electoral. Perquè, en realitat, les eleccions no són més que això, un muntatge. Els mitjans de comunicació social (televisió, publicitat, premsa ràdio, espectacles, etc.), que juntament amb la família i l'escola són un instrument d'imposició de la ideologia autoritària, es converteixen, en l'actual època tecnocràtica, en un dels més eficaços instruments de coacció programats mitjançant l'anàlisi científica del funcionament estímul-resposta propi de la psicologia de la conducta. D'aquesta manera els mitjans de comunicació social, lacais de la tecnocràcia, aconsegueixen adaptar progressivament els individus al sistema autoritari.

L'estímul: consignes i més consignes, eslògans i més eslògans; la resposta: la submissió, l'obediència, el domini, el poder, la societat autoritària, l'explotació de l'home per l'home.

Els objectius dels anarquistes, per contra, són uns altres: no van per aquí llançant consignes, no diuen als altres si han de parar dues hores, si han de reincorporar a la feina, si s'han d'abstenir en el referèndum, si han de votar a les eleccions .

No faltaria més. En el moment en què un individu abandoni la seva iniciativa i independència a un partit o a una central sindical, encara que sigui la CNT, en el moment en que segueixi unes consignes perquè les llança aquest o aquell, tal individu es converteix en un simple peó manejat a l'antull dels altres.

Però perquè cada individu decideixi segons la seva consciència, els anarquistes creuen convenient aportar la seva informació, la seva actitud, per tal que pugui ser contrastada amb totes les restants. Per això no llancen la consigna de NO VOTAR ni demanen l'abstenció com altres demanen la votació per aquest o aquell. Si els anarquistes actuessin d’aquesta manera serien un partit de nou tipus que en lloc de dir “vota per nosaltres” diria “abstent-te amb nosaltres”. No es tracta, doncs, d'arrencar una adhesió, sinó d'indicar les 4 raons per les quals nosaltres, els anarquistes, no anem a votar. Cal denunciar els miratges creats per les eleccions, desemmascarar el muntatge, mostrar el que oculten els mitjans de comunicació social, que és el sentit veritable d'aquestes suposades veritats que s'inculquen a tot profà en matèria d'eleccions.

Dono per fet que els lectors de l'AJO estan al corrent dels miratges muntats per la dreta i pel que s'anomena centre. En cas contrari no entendria què fa una persona de dretes llegint AJOBLANCO, llevat que es tractés d'un masoquista o un esquizofrènic. Parteixo, doncs, de la premissa que cap lector de l’AJO és tan càndid com per votar per candidats de centre, dreta o, no diguem ja, d'extrema dreta. Però succeeix que, mentre molts dels que voten pel centre i les dretes són conscients del que fan i, en conseqüència, voten amb premeditació i traïdoria, no passa el mateix amb molts dels que voten per les esquerres.

Jo, personalment, no penso votar ni centres, ni dretes, ni esquerres, i demano al lector es reservi el judici que això li mereixi per quan se celebrin, abans d'un any, les pròximes eleccions anticipades i tothom concordi en l’antidemocràtic de les actuals. I, al meu parer, són quatre els principals miratges que els mitjans de comunicació social han creat al voltant de les esquerres.

1.er MIRATGE:

Només es consolidaran les Llibertats si l'esquerra participa al Parlament.

És que la majoria parlamentària social-comunista a Xile va ser un baluard sòlid contra els enemics de la llibertat? És que ho van ser les esquerres el 1936? Per ventura no està clar que únicament la determinació del poble, la seva capacitat de lluita, la seva força i la seva combativitat, són l'única garantia de les llibertats? Per ventura no està clar que el poble que confia en els seus governants abandona la seva responsabilitat i posa en perill aquestes llibertats?

No és votant a les esquerres com es defensen les llibertats o, com ells diuen, les conquestes democràtiques. És lluitant al carrer, a les fàbriques, als talls, com s'aconsegueixen i com es defensen; tot altre tipus de defensa s'ha revelat, històricament, estèril.

2.  MIRATGE:

Els interessos dels treballadors seran millor defensats si aquests són al Parlament

És que en els països on hi ha majories d'esquerra (Anglaterra, Alemanya, etc.) els interessos específics dels treballadors es presenten com a primer objectiu a tractar pel Parlament? O potser els socialistes i socialdemòcrates no són d'esquerra? És que les millores a nivell econòmic i social s'aconsegueixen per l'habilitat dels polítics o la generositat dels dominadors? És que són els parlamentaris els que van obligar al règim franquista a cedir alguna que altra llibertat, a legalitzar els partits, etc.? És que van ser els ministres anarquistes de la Generalitat els qui van fer possible les col·lectivitzacions? Per ventura no és únicament per la pressió del poble com han estat concedides totes les reivindicacions dels treballadors, a fi d'evitar que el moviment creat després d'elles pogués donar lloc a rodar amb el sistema de poder? La veu dels treballadors no impressiona a ningú quan se sent en els parlaments, impressiona i és veritablement eficaç quan vibra amb força en els talls, als tallers, als barris, als carrers.

3.er MIRATGE:

És preferible un socialisme a lo Felipe a un Fragazo o un neofranquisme a lo Adolfo.

És que no va ser amb una majoria socialista al Parlament i amb un govern socialista, que van ser reprimides a Anglaterra les vagues i les reivindicacions dels treballadors? És que l'obrer i el camperol anglès ho passen millor ara, que quan tenien un govern conservador? Per ventura no és amb un govern socialista que, a Alemanya, s'apliquen tortures increïblement salvatges contra els militants d'esquerres? És que no va ser a França, amb una majoria d'esquerres, que es va llançar als treballadors francesos a una guerra contra els seus germans algerians amb l'única finalitat de defensar interessos capitalistes? És que a Itàlia, Suècia ..., però per què seguir? És perfectament comprensible que els diferents sectors i grups que componen la burgesia estiguin interesadísims en el procés electoral. Saben perfectament que si és SEU ELECTOR el que guanya i forma el govern, hi haurà més diners per desenvolupar el tipus d'activitat econòmica en què tenen invertit el seu capital; mentre que, si guanya UN ALTRE SECTOR els diners s'aniran a un altre tipus d'indústria. Però a nosaltres que més ens dóna que guanyi aquest o aquell sector de la burgesia? És que ens permetrien votar si hi hagués alguna possibilitat que guanyéssim nosaltres? Per ventura es deixarien, per les bones, treure la paella de la mà? Si ells mateixos ens ofereixen la possibilitat de votar, és que hi ha gat amagat i, el pitjor que els podem fer és no caure en el seu parany.

4. ° MIRATGE:

No votar és regalar un vot a la dreta.

És que no sabem que les regles del joc parlamentari estan escrites perquè guanyin sempre els que posseeixen la riquesa, els que controlen l'economia del país, els que, segons les circumstàncies, es disfressen de dretes, de centre o d'esquerres, per tal de no perdre el control real del poder? És que els marxistes no estan d'acord amb els anarquistes en afirmar que qui controla el poder econòmic, és a dir, la burgesia i els seus bancs, és qui controla el poder polític? Per ventura podran canviar alguna cosa en el pla polític, sense canviar la realitat en el pla econòmic? És que no sabem que els que tenen el poder prefereixen que votem, encara que sigui a l'esquerra, abans que trenquem la baralla i no participem en les eleccions? Per ventura no està clar que el joc electoral constitueix per a la classe dominant una forma de resoldre els seus propis problemes, d'integrar encara més als treballadors dins del seu sistema, de canalitzar les preocupacions obreres dins unes vies inofensives i fàcilment controlables? És que fer creure als treballadors que poden aconseguir alguna cosa participant en el joc de la burgesia, no és fer el joc a la dreta?

Miratges i més miratges. On són ara els que el 15 de desembre cridaren per l'abstenció si no hi havia amnistia ( "no entraran els nostres vots si no surten els nostres presos"), si no es legalitzaven tots els partits polítics ( "O tots o cap": PCE- PSUC), si no hi havia informació autènticament lliure (qui controla la TV?), si les normes electorals no eren realment democràtiques? No tenen temps de recordar el que van dir, tan embrancats es troben en les seves respectives campanyes electorals!

Cal denunciar, doncs, tots aquests miratges. Cal deixar ben clar que la composició del Parlament és un assumpte que no incideix sobre els interessos dels treballadors, que el color del Parlament, per molt vermell (o roig i negre) que sigui, no li impedeix reprimir als treballadors i servir els interessos autèntics del capital, que el sistema parlamentari i el procés electoral són obra de la burgesia i li serveixen des de fa desenes d'anys per desmobilitzar les lluites obreres i conservar els seus privilegis, que la defensa i l'eixamplament de les llibertats depenen de la força real del moviment obrer i no del nombre d'escons en un parlament, que les mesures socials les atorguen els governs quan els treballadors ja les han conquerit mitjançant la seva lluita, que l'emancipació dels treballadors passa per arrabassar i destruir el poder econòmic de la burgesia (que mai es posa en joc en unes eleccions), que la prolongació de la creença en l'efectivitat de l'electoralisme és la forma més segura que té el sistema per impedir que mai arribem a transformar, que –en quan explotats- el nostre no és jugar a les eleccions, sinó lluitar perquè cada dia estiguem més ben organitzats per combatre el sistema d'explotació que ens han imposat.

Tenim, doncs, una alternativa clara i senzilla davant el procés electoral: no deixar-nos apartar del nostre camí per miratges subtil i sàviament muntats i treballar per l'enfortiment i l'extensió d'una força obrera autònoma. Independent de tot partit polític. Amb objectius propis, amb iniciativa per autogestionar un dia el seu propi destí i realitzar la revolució social.

I, per això, només comptem amb les nostres pròpies forces, amb la nostra pròpia lluita com oprimits, amb la nostra solidaritat amb tots els explotats, amb el nostre enfrontament directe amb la patronal i l'estat, i amb la resolució dels nostres problemes sense admetre la presència de «intermediaris» que, en el nostre nom, negociïn amb el poder. Aquesta és la nostra resposta als miratges que els mitjans de comunicació social, al servei de la societat autoritària, s'esforcen per oferir-nos i desviar dels nostres objectius d'emancipació. És la nostra lluita contra la societat autoritària.