Com podem combatre el racisme?

Aquí teniu l’esquema bàsic que faig servir en les meves xerrades sobre racisme, xenofòbia i interculturalitat.

Aquestes qüestions m’han preocupat sempre, però molt especialment durant els 9 anys que vaig viure al Marroc, els 6 primers com catedràtic de Filosofia de l’Instituto Español de Tànger (1999-2005) i els 3 últims com Delegat de la Generalitat del Servei d’Intermediació Laboral en Origen del Nord d’Àfrica (2005-2008). Aquesta última funció la vaig desenvolupar durant els governs tripartits,  com  tècnic independent no pertanyent a cap partit.

Al Marroc vaig viure l’atemptat de les Torres Gemelas de l’11 de setembre, l’atemptat de la Casa d’España de Casablanca i la segona guerra d’Irac. Vaig preveure el que passaria si no hi havia un canvi  radical en les polítiques que el món occidental està seguint. Malauradament això cada vegada sembla més llunyà i a Europa ressorgeixen moviments racistes i ultradretans que recorden la etapa prenazi de l’Europa prèvia a la segona guerra mundial.

Actualment és necessari denunciar els moviments racistes que estan sorgint a les nostres societats occidentals. Però també cal denunciar altres formes de comportament equivocat, com la segregació en guetos de les persones d’altres cultures o la seva integració forçosa a la cultura autòctona dominant. Els atacs racistes, la segregació en guetos o la integració forçosa a cultures alienes, només poden provocar més problemes de convivència, més inseguretat local i mundial, i empitjorar cada vegada més la relació entre els diferents pobles i cultures. 

Només es podrà capgirar l’esbojarrat camí que el món occidental està seguint, si potenciem la Convivència Intercultural i lluitem pel reconeixement de la Ciutadania Universal a totes les persones, pel sol fet de ser persones. Al marge de qualsevol tipus de Fronteres, Estats, Nacions, Nacionalitats o qualsevol altra circumstància. 

En les nostres societats occidentals, es manifesten simultàniament quatre formes bàsiques de relació entre les persones de diferents ètnies i cultures. Aquestes formes de relació es presenten barrejades, coexistint simultàniament totes elles en les mateixes persones i dins dels mateixos grups socials. 

Tres d’aquestes formes de relació són negatives:

• El racisme i la xenofòbia són una manifestació d’odi vers les persones d’altres ètnies i cultures, a les que s'acusa de ser les culpables de tots els mals de la societat.
• La segregació en guetos de les persones d'altres ètnies i cultures (guetos urbans, laborals, escolars, sanitaris, educatius, etcètera) és una manifestació d’indiferència. Es tolera que les persones d'altres ètnies facin la seva vida, apart, sense barrejar-se, separades de la població autòctona i tot sovint també d'altres ètnies.
• La integració paternalista acepta les persones d’altres ètnies i cultures sempre que renunciin a la seva propia cultura i personalitat i s’adaptin a la cultura autòctona dominant.  Llavors se les considera plenament integrades. És a dir, s'accepta a les persones; però no s'accepta la seva personalitat. 

La nostra posició, enfront d’aquestes tres formes negatives de relació social entre ètnies i cultures, és la defensa de la convivència intercultural com única solució possible al racisme, a la segregació ètnica i al paternalisme integrador.

      1.  RACISME I XENOFÒBIA    

El racisme i la xenofòbia persegueixen, criminalitzent, culpabilitzen i acusen a les persones d'altres ètnies i cultures de tots els problemes existents a la societat.

No totes les manifestacions de racisme són iguals. Hi ha tres graus diferents de racisme y xenofòbia.

• L'extermini i l'esclavització són la forma extrema de racisme i encara segueixen practicantse a diferents llocs del món. A Europa el cas más recent d'extermini va ser l'holocauste jueu durant el període nazi. Anteriorment els pobles hispànics van tenir una actuació genocida amb els pobles indígenes d'Amèrica i van esclavitzar gitanos, jueus, moros i moriscs a l'Espanya catòlica unificada. També van lucrarse en el tràfic d'esclaus d'Africa. Al 2017 a Espanya i encara hi ha carrers i monuments dedicats a esclavistes, eom el que hi ha a la plaça Medinacelli de Barcelona a Antonio López 
• Les legislacions racistes : a l'Estat espanyol hi ha la Llei d'estrangeria...  només per a estrangers, hi ha supressió de la sanitat i dels ajuts socials als qui no tenen papers.
• Ocult o latent: "Jo no sóc racista però...", "Jo no tinc res contra els immigrants, però..."

Al llarg de la història, el racisme i la xenofòbia van tenir primerament una justificació religiosa. A partir del segle XVIII i fins els final de la segona guerra mundial va tenir una justificació biològico-científica. De finals del segle XX fins al moment actual el racisme i la xenofòbia tenen una justificació cultural.

Actualment predomina la justificació cultural del racisme y de la xenofòvia, si be la justificació religiosa y la biològico-científica encara segueixin existint. Tres són les principals afirmacións del racisme cultural.

• La cultura europea occidental es superior. La cultura de gitanos, musulmans, llatinoamericans i d'altres pobles i col·lectius de la nostra societat es inferior.
• No entenen i son incapaços de viure en la nostra societat. No entenen les nostres normes i costums. Han estat educats en la seva cultura i no poden canviar. Els musulmans i els llatins es comporten com si visquèssin al ser país. Els gitanos s'automarginen per viure segons les seves lleis, costums i tradicions. 
• Posen en perill la nostra identitat. La nostra cultura i la seva están enfrentades. Hi ha una guerra de civilitzacions i hem de defendre els nostres drets que ells ens volen prendre.

Aquesta justificació cultural dona lloc a tota una sèrie de prejudicis i rumors, rotundament falsos, que es van propagant malgrat no tenir cap fonament real.

       2.  SEGREGACIÓ EN GUETOS    

Aquesta actitud accepta els “altres”...   sempre que es mantinguin separats de “nosaltres”. Les diferents cultures no están enfrentades i s’han de mantener, però sense barrejar-se les unes amb les altres, sense relacionar-se entre sí. Respón molt al model anglès.

Hi ha diferents formes de segregació.

• LEGAL: llei d’estranjería, ciutadans amb nacionalitat europea, amb NIE de llarga durada, amb NIE de dos anys, amb NIE d’un any, “sense papers”
• URBANA: ciutats, barris, carrers, zones, edificis
• LABORAL ÈTNICA: diferents treballs de llatinoamericanes, marroquís, xinesos, pakistanessos, subsaharians, etcétera
• SANITÀRIA: el problema sanitari dels  “sense papers”
• ESCOLAR: escoles per autòctons i escoles per immigrants.
• SERVEIS SOCIALS: alguns serveis socials exigixen tenir la nacionalitat espanyola.

      3. PATERNALISME INTEGRACIONISTA   

Aquesta actitud accepta els “altres” quan renuncien a la seva pròpia cultura i personalitat, per acabar plenament “integrats” a la cultura autòctona dominant. 

• Mitjançant la segregació s’accepta la persona, però no la seva personalitat. L’immigrant s’ha d’INTEGRAR a la CULTURA AUTÒCTONA DOMINANT i renunciar a la seva pròpia cultura, costums, normes i tradicions.
• Quan una persona HA ASIMILAT la cultura dominant pre-existent, llavors es diu que S’HA INTEGRAT plenament al país. Aquests immigrants poden trionfar.
• Model francès: cap de govern (nascut a Horta, Barcelona), alcaldessa de Paris (nascuda a Cadis).

Declaraciones de Wert, ministro de educación, en el Congreso de los Diputados 

  4. CONVIVÈNCIA INTERCULTURAL  

Enfront d’aquestes tres actituds negatives (racisme, segregació o integració forçosa a la cultura dominant), cal defensar la convivència intercultural. 

Totes les cultures estan sempre en canvi permanent. No existeixen societats ni cultures tancades, estàtiques. Totes les cultures estan en canvi constant, reinterpretant elements culturals d’èpoques anteriors i incorporant i creant nous elements. Això ho veiem, per exemple, en el sentit actual que té la festa de Nadal (molt allunyat del que tenia en els seus orígens pagans), en els reis Mags, en el Papa Noel, en els torrons àrabs, en el Futbol Club Barcelona (fundat per un suís protestant), en el Real Madrid (fundat per dos catalans), en el mateix nom de Montjuïc (o muntanya dels jueus), en la Moreneta (una verge catalana negra), en Copito de Nieve (el goril·la blanc, admirat per generacions i generacions de nens catalans), en la Feria de Abril de Sevilla (inventada per dos comerciants, un basc i un català), etcètera.

Les societats més creatives són, precisament, aquelles que contenen una major diversitat en el seu interior. La diversitat és un valor altament positiu, que implica renovació social y participació activa. Les diferències individuals i culturals no s’han doncs d’anul·lar. Ningú ha de renunciar a la seva pròpia cultura i personalitat per integrar-se a una cultura aliena prèviament existent, sinó que tothom ha de participar en la construcció d’una nova societat comuna. Totes les persones s’han de “co-integrar”, conjuntament amb totes les demés, creant entre totes elles una nova societat no prefixada per ningú, que incorpori elements culturals del passat i del present de tothom. 

Aquesta societat cal anar-la creant dia a dia amb les aportacions de totes les persones. Només així s’aconseguirà conviure en una societat comuna, compartida, mestissa i inclusiva, on ningú pateixi cap tipus de marginació, ni ningú sigui obligat a integrar-se a una cultura aliena pre-existent. Cap persona ha de patir segregació, ni quedar-se al marge de la col·lectivitat.

Aquesta societat intercultural només es pot aconseguir “con-vivint”, és a dir, “compartint vivències en comú”. No n’hi ha prou en estar prop (en el mateix barri, o en el mateix hotel), ni tampoc en viure en un mateix apartament (com els estudiants dels pisos compartits), ni en viure junts (com els matrimonis mal avinguts que ni es parlen, però que continuen oficialment casats). “Convivència”  vol dir “compartir vivències”, “conviure”, amb tot tipus de persones de diferents orígens i cultures, on totes elles s’interrelacionen i s’enriqueixen mútuament amb les seves diferents aportacions. On cap d’elles es marginada, ni es veu obligada a renunciar a la seva pròpia cultura i personalitat.

      5.  IGUALTAT DE DRETS    

La convivència intercultural, però, només pot ser plenament possible si totes les persones tenen els mateixos drets al marge de qualsevol nacionalitat, ètnia, cultura o circumstància. Desgraciadament les lleis espanyoles i les directives europees limiten greument els drets socials, laborals i polítics de la població estrangera, especialment de les persones extracomunitàries i de les dones.

Una peça clau d’aquesta diferència de drets és la Llei d’Estrangeria, que diferencia els drets de les persones migrants dels drets de les persones no migrants. 

Cal reivindicar doncs la seva derogació però, mentrestant, també cal donar suport a les actuals reivindicacions de les persones migrants: 

• Vies legals i segures per a les persones refugiades.
• Eliminació de filferros i cables tallants de les tanques de Ceuta i Melilla.
• Dret efectiu d’asil.
• Tancament dels CIEs.
• Accés universal a la sanitat i l’educació públiques.
• Ratificació del Conveni 189 de les treballadores i treballadors de la llar de la OIT.
• Dret de vot a totes les eleccions i referèndums.
• Concessió de permisos de residència i de re-agrupació familiar sense necessitat d’un contracte laboral.
• Targeta sanitària per a migrants de nacionalitat espanyola.
• Etcètera.

      6.  LES DONES    

Un altre aspecte important és el de la discriminació de les dones migrants, tant pel que fa a la família, com pel que fa a la regularització de l’economia submergida de la qual formen part, especialment les treballadores de la llar i les dedicades a la cura de les persones.