26S. Jornada de reflexió. Tant de bó m'equivoqui!

Escric aquestes línies a l'inici de la jornada de reflexió, 24 hores abans que comencin les votacions al Parlament de Catalunya i abans que passi el que em temo que finalment passarà.

Tant de bo m'equivoqui! Ho desitjo de tot cor. Seria una alegria equivocar-me. Però em temo que no passarà. Dins de 24 hores tindré la resposta.

Què per què voldria equivocar-me? Doncs perquè crec que demà els meus millors amics estaran tristos i decebuts davant el resultat de les eleccions catalanes. I si no ho estan demà (perquè potser demà tots diguin que han guanyat) ho estaran les pròximes setmanes, quan vegin com es desenvolupen els esdeveniments.

(NOTA: he afegit en vermell, les acotacions posteriors una vegada coneguts els resultats electorals).

Això serà així, perquè per que pugui produir-se un autèntic canvi del sistema, tant en l'àmbit "territorial" com en l'àmbit "social", es requereixen dues condicions. La primera ha de produir-se demà, amb un triomf electoral rotund de les opcions de canvi; la segona ha de produir-se de manera continuada els pròxims dies i mesos, amb una mobilització popular per la desobediència civil.

Les dues són necessàries: un triomf electoral rotund que justifiqui davant tothom la legitimitat de les opcions democràticament elegides; i una desobediència civil continuada per poder aconseguir-les, ja que als poders fàctics els hi és indiferent el que pensi la gent i no es quedaran creuats de braços; com s'ha vist clarament a Grècia. Doncs bé: crec que demà no hi haurà un triomf rotund de les opcions de canvi, ni en l'àmbit territorial ni en l'àmbit social. I sense un triomf rotund no serà possible el canvi necessari que tant Catalunya com Espanya necessiten, de manera que començarà a generar-se finalment una sensació de frustració, de desil·lusió, de desesperança i d'incredulitat. Estàvem convençuts que realment podíem canviar les coses en profunditat i ara veiem que no tenim prou força per fer-ho. ¿Què ha passat? ¿En què ens hem equivocat? Crec que demà els meus amics estaran decebuts i es faran totes aquestes preguntes. Tant els que prioritzen l'eix "territorial", com els que prioritzen l'eix "social".

(NOTA: aquests han estat els resultats de les eleccions. Per consultar totes les dades fes clic aquí o en els gràfics)

  L'EIX TERRITORIAL 

  CATALUYA-ESPANYA 

Els que prioritzen l'eix "territorial" -convençuts que no és possible canviar res a Catalunya si no es canvia abans la seva relació amb Espanya-, demà veuran que amb l'actual correlació de forces la cosa no quedarà del tot clara. Fins i tot pot ser que quedi malament, no només ja per als defensors de la independència de Catalunya, sinó també per als defensors d'una simple relació confederal o federal que doni més capacitat de decisió a Catalunya.

Un canvi territorial en profunditat -no ja independentista, sinó simplement confederal- únicament pot ser possible si darrere té una gran massa social, una majoria inqüestionable que l'impulsi contra vent i marea. No n'hi ha prou amb tenir una majoria parlamentària relativa o absoluta. Es requereix una majoria inqüestionable. I totes les enquestes apunten que hi haurà majoria d'escons, però no de vots. Però fins i tot, encara que demà es produís aquesta hipotètica majoria inqüestionable tant en escons com en vots, això tampoc serviria de res si no va acompanyada d'una desobediència civil continuada amb l'actual sistema establert.

Paradoxalment, sense un triomf electoral rotund i sense una desobediència civil continuada, el que finalment pot acabar succeint pot ser una reforma constitucional re-centralitzadora. Una pseudo-reforma dirigida i planificada per "experts", per laminar competències de les comunitats autònomes i posar-les sota el control del poder central amb el fal·laç argument d '"evitar duplicitats" administratives.

(NOTA: això és el que finalment ha passat)

 L'EIX SOCIAL 

 ELS D'ABAIX I ELS  DE DALT 

Els que prioritzen l'eix "social" -convençuts que aquesta és la veritable qüestió a solucionar, la que realment preocupa a la gent que perd el seu habitatge, la que no té cap treball o la que, si el té, té sous misèria- tampoc obtindran demà un triomf inqüestionable. Pot ser fins i tot que obtinguin un resultat molt per sota de les expectatives inicials. I també veuran demà que, amb l'actual correlació de forces, la cosa pintarà malament, molt malament

El camí a seguir passava per aconseguir una gran majoria per transformar profundament el sistema i posar-lo al servei dels més desfavorits. Per a això era necessari guanyar les eleccions, primer a l'Ajuntament de Barcelona, ​​després en la Generalitat de Catalunya i, finalment, en el govern d'Espanya. Però els resultats de demà a Catalunya no aniran per aquest camí. Ni molt menys.

Igual que en l'eix "territorial", tampoc hi haurà demà cap majoria rotunda al "eix social" que permeti justificar els profunds canvis que requereix el sistema. Al màxim que es podrà aspirar serà a un reajustament d'alguns aspectes secundaris que no ho posin en perill. I, encara que hi hagués una majoria rotunda, aquesta tampoc serviria de res sense una gran massa social que impulsi la transformació del sistema contra vent i marea. Per a això es requereix, també, una desobediència civil continuada.

Paradoxalment, sense un triomf electoral rotund i sense una desobediència civil continuada en l'eix social, el que pot acabar succeint pot ser una reforma cosmètica, que apuntali el sistema apel·lant a quatre tòpics sobre "transparència", "fi de la corrupció", " major sensibilitat social "i poca cosa més. En definitiva: "canviar alguna cosa perquè res canviï", de manera que continuïn manant els que sempre han tingut a les seves mans el poder. En definitiva, el llenguatge de Ciutadans, al que en les pròximes eleccions generals es pot afegir ràpidament el PP per continuar mantenint el poder.

Resumint: si no m'equivoco i m'agradaria profundament equivocar-me, demà (o les pròximes setmanes, segons com es desenvolupin els esdeveniments), els meus amics tindran una profunda decepció. Veuran com la il·lusió col·lectiva passa a ser substituïda poc a poc pels pactes i els tripijocs dels partits, al més pur estil tradicional.

 QUÈ HA FALLAT EN L'EIX SOCIAL? 

Fa uns mesos es veia possible un profund canvi social a Catalunya. Una "Catalunya en Comú" podia guanyar les eleccions, com abans les havia guanyat una "Barcelona en comú". Fa uns mesos, repeteixo, això es veia possible; i encara avui segueixo pensant que LLAVORS era REALMENT POSSIBLE. Els sondejos donaven un possible triomf a una hipotètica "Catalunya en Comú", els referents eren la "Barcelona en comú" que va portar a l'Ajuntament a Ada Colau i les llistes de confluència de tants i tants ajuntaments. Va ser llavors quan Artur Mas, espantat davant d'aquestes dades, va decidir moure fitxa i contraatacar amb la seva proposta de llista unitària. Però el referent de "Catalunya Sí que és Pot" no ha estat, malauradament, "Barcelona en comú".

El referent de "Catalunya Sí que és Pot", el que ha calat entre els votants, ha estat el d'una "sopa de sigles", de dues sigles concretament: les d'una coalició acordada per les cúpules d'ICV i Podem (i del Podem de "fora" de Catalunya), coalició posteriorment ratificada "per les seves bases" a internet amb una molt escassa participació. No s'ha percebut a "Catalunya Sí que és Pot" com una cosa diferent, amb saba nova, sinó com una cosa ja arxiconeguda que reproduïa els tradicionals esquemes perdedors. Amb Pablo Iglesias i Juan Herrera anunciant per televisió l'acord de la coalició, el ​​nom de la mateixa, la seva ampliació a les eleccions espanyoles de desembre, etc. Tot això justificat amb l'argument que no hi havia temps per fer un procés assembleari des de baix, com el que es va fer a la plataforma de "Barcelona en comú" amb la qual, finalment, es va obtenir l'alcaldia de Barcelona.

Si "Barcelona en comú", "Ahora Madrid" i altres plataformes similars van guanyar les eleccions va ser perquè des del seu origen van promoure una nova forma d'actuar, una nova manera que canalitzava les inquietuds i les aspiracions de la gent. Una nova forma d'actuar similar a la del primer Podemos, a la del Podemos de les eleccions europees. Un Podemos que, a la manera bíblica, actuava com el llevat que fermentava la massa de la participació de la gent i potenciava el seu apoderament mitjançant l'elaboració d'un programa participatiu comú. Sense necessitat que apareguessin per cap costat les sigles de ningú (tot i que tothom les coneixia), perquè les persones deixaven de banda les seves sigles pròpies i es fonien en un projecte comú, compartit. Aquesta nova forma d'actuar de "Barcelona en comú" no té res a veure amb un Podemos piramidal que, a la manera leninista, intenta erigir-se com far i guia que indica el camí pel qual ha de transitar la gent: amb les seves "llistes planxa "en la seva organització interna; donant receptes precuinades a la gent a la que es diu com ha de confluir; no captant el sentir de la gent que demà anirà (o, finalment, no anirà) a votar.

Que les coses no anaven com s'havia dissenyat en un principi va tenir el seu primer avís quan "Procés Constituent" va posar condicions per participar-hi. I quan "Barcelona en comú" va acordar mantenir-se com a observador, sense donar en cap moment el seu suport a la candidatura. Va ser llavors quan Podem-ICV van acceptar incloure líders de moviments socials, començant pels primers llocs de la candidatura, per potenciar el seu caràcter més ampli -que fins a aquest moment havien oblidat- i intentar amagar d'aquesta manera el seu marcat control partidista. Exactament la mateixa estratègia de la llista unitària que finalment va aconseguir imposar Artur Mas, amb llocs inicials ocupats per independents en qualitat de gerros xinesos decoratius. Però malgrat aquest reajustament del pla inicial, el mal ja estava fet en "Catalunya Sí Que És Pot" i era irremeiable. La forma en què es va fer la "coalició" (que no"confluència") permetrà demà a ICV salvar-se de l'enfonsament i provocarà, al seu torn, l'enfonsament de Podem.

Que el que s'ha fet ha  estat una autèntica sopa de sigles -en la línia del que Pablo Iglesias diu que vol evitar en les eleccions generals de desembre-, queda meridianament clar amb només veure tot el que surt al logo de la papereta de votació, a saber: " Catalunya Sí Que És Pot "- "Podem" - "ICV" - "EUA". Potser amb aquesta conformació de la candidatura s'aconsegueixin dos o tres diputats més que els que ICV va obtenir en les últimes eleccions autonòmiques, però res més. Perquè no és gens nou. És tan sols la llista d'ICV amb un afegit de Podem.

(NOTA: finalment no només no s'han obtingut dos o tres diputats més dels que va obtenir ICV, sinó dos menys).

L'enquesta del CIS del mes de juliol va mostrar una dada terrible, que no va ser prou valorada: el suport a Podem entre els menors de 24 anys havia caigut un 40%. Precisament el vot dels joves, que són els qui millor encarnen les inquietuds i les il·lusions futures i els qui tenen en les seves mans la possibilitat de canviar la societat. La conseqüència d'aquestes dades era clara: pel camí s'havia perdut la il·lusió. Penso que Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero van ser conscients d'això quan van decidir (imagino que de comú acord) repartir-se els papers, com en els anys setanta havien fet Felipe González i Alfonso Guerra. D'aquesta manera Pablo es reservava el paper de Felipe González, d'home d'Estat; mentre Monedero es reservava el d'Alfonso Guerra, el Pepito Grillo de Podem, cosa que podia permetre si no estava en els òrgans de direcció.

A més, algunes intervencions de Pablo Iglesias durant la campanya no han estat precisament afortunades i han contribuït a difondre la imatge d'algú que ve de fora de Catalunya a donar consignes sense saber com funciona la societat catalana. Especialment quan va establir una divisió en la societat catalana apel·lant a l'origen d'andalusos i extremenys, o a la gent d'uns barris o uns altres. O els atacs personals de "sexe i fuet" a Artur Mas. Pot ser que amb això hagi aconseguit algun vot, però també ha aconseguit que es perdessin molts altres. Les intervencions d'Iñigo Errejón, en canvi, han estat totes tremendament positives. Cap mitjà de comunicació ha pogut amplificar ni magnificar negativament, fora de context, cap de les seves paraules. Si haguessin pogut fer-ho ho haguessin fet, de la mateixa manera que ho van fer amb les intervencions de Pablo Iglesias.

 QUÈ HA FALLAT EN L'EIX
 TERRITORIAL? 

També en l'eix "territorial" s'ha seguit una estratègia profundament equivocada. Quan Mas va veure que una "Catalunya en Comú" podia guanyar les eleccions i Convergència podia enfonsar-se, va decidir ressuscitar la seva teoria de la llista unitària. En una setmana frenètica es van coure llistes sobiranistes de tota mena: es va substituir la llista unitària que havia estat descartada mesos enrere, per una llista "de país" en què participarien les entitats sobiranistes Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural; d'aquesta manera es va passar de la llista "del" president, a la llista "amb" el president; i dos dies després, la llista "amb" el president va ser substituïda, al seu torn, per la llista de la societat civil "sense" el president; és a dir, sense cap polític en actiu, ni tan sols el president.

Va ser llavors quan Mas va amenaçar de no convocar les eleccions i dinamitar el full de ruta que prèviament havia acordat amb ERC. I davant d'aquesta amenaça ERC va claudicar i acceptar la candidatura conjunta amb Convergència (Convergència 60%; ERC 40%) i amb personalitats de la societat civil. Les CUP, coherents amb els seus principis, van decidir mantenir-se al marge.

Demà es veuran els resultats d'aquesta opció, que crec que seran complicats d'interpretar perquè la gent anirà a votar demà per motivacions molt diferents, impossibles de discriminar. Per això demà s'obtindran menys vots independentistes amb la llista unitària, dels que s'haguessin obtingut amb tres llistes separades amb un punt comú sobre la independència. Això sí, Convergència es salvarà del desastre i perdrà menys diputats dels que hauria perdut, gràcies a camuflar la seva identitat, les seves retallades i la seva corrupció sota aquesta llista unitària.

Quan demà la gent vagi a votar barrejarà tot tipus de motivacions i no votarà només "independència". És probable que la candidatura "Junts pel Sí" arrenqui algun vot a algun indecís despistat que acabi decidint els últims dies davant la imatge d'unitat i el prestigi d'algunes de les personalitats independents que la integren. És probable, per exemple, que demà alguns votin aquesta llista perquè en ella va Lluís Llach, independentment que després aquest dimiteixi com a diputat a les primeres de canvi. Algú s'imagina a Lluís Llach aguantant estoicament les soporíferes sessions parlamentàries un dia sí, i un altre també?

Pot ser, repeteixo, que aquesta llista atregui algun vot indecís sobre la independència. Però seran els menys. Més aviat crec que passarà tot el contrari. Demà aquesta llista cohesionarà als que ja estaven convençuts, però no convencerà significativament els indecisos que potser acabin fugint d'aquesta llista. Si pretenien proclamar unilateralment la independència enfrontant-se a l'actual ordre constitucional, havien d'haver convençut de les seves avantatges a uns quants centenars de milers de persones que estaven indecises. I això, tal com es veurà demà, no passarà.

Pot ser, Fins i tot, que aquesta llista unitària produeixi per reacció importants fuites entre els mateixos partidaris de la independència, fuites que no s'haurien produït amb tres llistes separades. Alguns partidaris de la independència no votaran aquesta llista perquè implica fer president a Artur Mas; altres, votants de Convergència de tota la vida, tampoc la votaran perquè en ella va Junqueras; altres, votants habituals d'ERC, tampoc la votaran perquè en ella va Artur Mas; i, molta gent partidària de la independència, tampoc la votarà perquè prioritza l'aplicació de les polítiques neoliberals els efectes de les quals està patint en les seves carns; i aquesta gent no es creu que l'únic responsable d'aquestes polítiques austericides sigui únicament l'Estat espanyol.

Demà, doncs, molta gent independentista no votarà la llista unitària per diverses raons. O bé votarà una altra candidatura que li convenci més o, senzillament, es quedarà a casa o no votarà. Aquesta gent hagués votat una llista independentista amb un contingut social clar, però no una llista batibull en què hi ha gent a la qual rebutja per la seva actuació en l'àmbit social. I aquesta gent tampoc entén l'independentisme i la lluita social com ho entén la CUP. Per això hi haurà independentistes fora d'aquestes dues llistes i també en l'abstenció. I un resultat sense una majoria parlamentària i social rotunda, tant al parlament com al carrer, no permetrà enfrontar-se amb èxit a l'Estat espanyol; pot ser fins i tot que pengi sobre els nostres caps l'espasa de Dàmocles d'una reforma constitucional recentralitzadora.

L'única dada positiva serà l'augment de diputats que experimentarà la CUP, molt superior al que li atorguen els sondejos (NOTA: finalment la CUP ha passat de 3 a 10 diputats). Tot i algunes de les seves coses, en les que no entraré, no es pot acusar a la CUP d'anar amb mitges tintes ni murrieries:

• Defensa la independència territorial de Catalunya (la qual cosa els uneix amb tots els altres independentistes que no són de la CUP).
• Defensa el canvi de sistema social (la qual cosa els uneix amb "Catalunya Si Que És Pot" i fins i tot amb els sectors socialment més radicals d'ERC).
• Defensa la participació ciutadana com a mètode de presa de decisions per sobre de tot (els seus mètodes assemblearis i la limitació de càrrecs són alguna cosa públic i notori).
• Practica la desobediència civil (de vegades amb actituds una mica teatrals, però que tenen repercussió pública).
• Només finalment, i com a última conseqüència, practica la via parlamentària (i amb indubtable èxit, d'acord amb la valoració que en les enquestes s'ha fet David Fernández).

 QUÉ FER A PARTIR DE DEMÀ? 

Que no s'estengui el pànic. Demà ningú s'ha de deixar portar pel pessimisme, el desànim o la inacció. Especialment si, en els pròxims dies, comencen a anunciar la dimissió dels diputats independents que decideixen tornar a casa i deixar sols els polítics professionals a l'hemicicle. Més aviat hauria de succeir tot el contrari. Perquè podria ser que fossin precisament els diputats independents de les diferents candidatures els qui estiguessin en millors condicions de desencallar la situació.

Demà, un cop coneguts els resultats electorals, caldrà valorar quin pot ser el millor camí per revertir la situació. Perquè, tard o d'hora, les coses acabaran canviant per la senzilla raó que l'actual sistema social està en crisi, acabat, resistint-se a morir, donant els seus últims cops de cua. A partir de demà caldrà continuar lluitant doncs per un canvi profund, davant el canvi merament cosmètic i superficial amb que voldran callar els qui posseeixen i volen seguir mantenint el poder.

L'únic camí per avançar en aquesta direcció consisteix a fer el que s'hauria d'haver fet abans i no s'ha fet: buscar la màxima confluència possible amb tothom, no només amb els més afins, i això tant en l'eix "territorial" com en el "social". 

Caldrà seure a parlar i debatre amb tothom, intercanviar els diferents punts de vista sobre totes les preocupacions de la gent, ser d'entrada receptius i empàtics per comprendre opinions alienes, esforçar-se per arribar a acords en el major nombre possible de parts del camí que podem recórrer tots junts i concretar aquelles altres que cadascú haurà de recórrer per separat. Haurà de ser un debat impulsat des de baix, mitjançant l'apoderament de la gent. Un debat que no pugui tornar a ser segrestat, un cop més, per les consignes de les cúpules dels partits que reprodueixen una vegada i una altra el caduc esquema de funcionament que ha conduït al fracàs.

 AVANÇAR EN L'EIX TERRITORIAL 

A l'eix "territorial" no serà possible cap canvi profund sense una transversalitat que integri tots els sectors importants de la població, sense excloure d'entrada a cap. Per això el primer a decidir serà "com es decidirà, el que es decidirà". Dit en altres paraules, caldrà pactar de quina manera es prenen els acords i de quina manera es prenen les decisions en aquelles qüestions en què hi hagi desacord.

Quant als continguts, caldrà esforçar-se per integrar tots aquells aspectes compartits susceptibles de formar part tant d'una hipotètica constitució de Catalunya (com a un hipotétic nou Estat independent), com d'un no menys hipotètic estatut, d'una no menys hipotètica constitució espanyola (de tipus federal o confederal). És a dir, delimitar quines competències (econòmiques, lingüístiques, jurídiques, educatives, etc.) han d'estar necessàriament reconegudes sota qualsevol model organitzatiu -encara per concretar- i establir un front comú de defensa davant aquestes competències.

Pel que fa a la forma de decidir els desacords, el primer que caldrà fer serà identificar-los per veure en què consisteixen. Per a això, els que defensen una Catalunya independent, una Catalunya federal o una Catalunya confederal hauran de precisar més el seu model i debatre per veure quines coincidències i quines discrepàncies presenten. Aquest seria encara un tram comú, que permetria a tothom conèixer les diferents opcions alienes a les seves pròpies i veure quines d'elles poden ser assumides de manera compartida i quines no.

Finalment, després d'un període de debat, s'hauria de realitzar un referèndum en el qual únicament es votessin els diferents models proposats i res més. Evidentment, el més lògic seria que aquest referèndum fos organitzat de comú acord amb l'Estat espanyol, però de no ser així hauria de realitzar-se igualment, al marge de l'Estat espanyol. 

Aquesta última opció podria suposar iniciar un nou tram del recorregut en què ja no participessin els que únicament estan a favor d'un referèndum si aquest és acordat amb l'Estat espanyol. Finalment, el resultat d'aquest referèndum, acordat o sense acordar amb l'Estat espanyol, determinaria el model territorial definitiu de Catalunya.

AVANÇAR EN L'EIX SOCIAL

Pel que fa al "eix social", també caldrà buscar el màxim nombre possible d'acords amb el major nombre possible de gent. En alguns casos fins i tot la unanimitat, com quan el Ple del Parlament de Catalunya va aprovar la ILP contra els desnonaments i la pobresa energètica. En altres casos amb desacords parcials, com quan el Ple del Parlament va aprovar la llei contra l'homofòbia amb els vots de CDC, ERC, PSC, ICV-EUiA, Ciutadans i la CUP, i només el PP i Unió es van oposar en alguns punts. En altres casos amb una gran majoria, com quan el Ple del Parlament va aprovar amb els vots de CiU, ERC, PSC, ICV i CUP demanar el tancament progressiu dels Centres d'Internament d'Estrangers.

També hi haurà reivindicacions socials que xoquin amb concepcions ideològiques o amb interessos de grups concrets que facin impossible l'acord. Aquests desacords caldrà resoldre'ls democràticament, votant les diferents opcions ideològiques.

 PER ACABAR 

I en tots els casos, passi el que passi, serà necessària la desobediència civil per poder aconseguir alguna cosa. Aquest és l'únic camí. A la PAH no li va ser determinant per aturar els desnonaments que alguns tribunals, fins i tot europeus, li donessin la raó. Va ser l'acció directa al carrer el que va fer aturar els desnonaments i, gràcies a aquesta acció, es va crear una sensibilització social col·lectiva que està culminant en les mesures adoptades pels ajuntaments de confluència com els de Barcelona, ​​Madrid i altres.

Als que tenen tots els ressorts del poder (econòmic, polític, judicial, mediàtic, etc.) els hi és igual el resultat de les eleccions i la voluntat popular. Els canvis només s'aconsegueixen amb la pressió del carrer i la desobediència civil. És llavors quan les lleis canvien, no al revés. Si es vol aconseguir alguna cosa, els directament afectats hem de sortir al carrer i continuar exigint les nostres reivindicacions amb accions cada vegada més imaginatives. El model per transformar el sistema no consisteix a anar votant cada quatre anys, a veure si les coses canvien. El model, per a mi, és el que van seguir els ciutadans que van protagonitzar la revolució francesa, o els treballadors que el 19 juliol de 1936 van sortir als carrers de Madrid, Barcelona i tants altres llocs per parar el cop feixista que s'estava perpetrant.

Només mitjançant una desobediència civil continuada és possible transformar profundament el sistema.